Pebrots Escalivats

Aquest és un bloc en el qual es comentarà l'actualitat del meu voltant, del meu municipi: Corçà, de la meva provincia: Girona, del vostre país: Catalunya.


Deixa un comentari

“The Room” is on fire.

Tommy Wiseau, “gran” artista del s.XXI, “gran” actor del s.I  d.C. i millor després de Jesucrist.

“The Room”. Una porqueria de “superproducció” amb unes altes pretensions que no es vàren complir mai. Esperava ser el  gran drama romàntic de l’any. Una història que mai hauria sortit dels Estats Units, sinó hagués estat per l’èxit de “The Disaster Artist”, una còmedia dramàtica protagonitzada i dirigida per James Franco, el Harry Osborn de Sam Raimi. Aquest film explica com va es va desenvolupar el geni i figura de Tommy Wiseau i el rodatge de “The Room”. La millor pitjor pel·lícula de la história del segle s.XXI

Aquesta obra d’art del cinema trash, al seu dia, es va estrenar en poques sales de cinema als Estats Units. Només un sol valent es va atrevir a veure-la. Aquest es va quedar tan en shock que va fer arrossegar als seus amics perquè l’anessin a veure. A partir d’aquest moment es va convertir en la nova Rocky Horror Picture Show. En un esdeveniment interactiu on els espectadors a banda de mirar el film. en un moment determinat, recreaven les seves escenes més icòniques. En aquest cas, per exemple, cridant a la pantalla frases com:– I did not hit her, it’s not true! It’s bullshit! I did not hit her! 

Recomanació. No us perdeu els riures del protagonista.


Deixa un comentari

Thor de “jiji i jaja”

Una pel·lícula per veure amb companyia; per desencaixar la boca sense haver de fer passar vergonya aliena. Consell: no la vegis mai sol, la gaudiràs el doble. Si vas amb la parella, la mare, el germà o l’amant no se’t posarà la cara vermella.

Pura còmedia i acció. Només quan apareix Sir Anthony Hopkins fent el paper d’Odín, pare de Thor i de Loki, es crea una pausa que fa pensar. Es converteix en tràgedia. També quan apareix el protagonista de la primera Jurassic Park de Steven Spielberg , Sam Neillrecreant la mort fingida de Loki

thorragnarok-thor-large

Thor: Ragnarok 2017 de Marvel Studios

L’actuació de Taika Waititi com a Körg divertida i entranyable, sense fer-se pesada. No com Jar Jar Binks a l’Amenaça  Fantasma de Star Wars.  Tot i que, jo sóc dels que hem va agradar el film. Fins i tot diría que és el  millor personatge de la segona trilogia de la saga.

Thor: Ragnarok és el sorgiment d’un nou moviment Marvel. La seva gràcia, el seu savo affair estén l’UCM al món de la commedia i a l’espai exterior, a banda de Los Guardianes de la Galaxia.

 

 


Deixa un comentari

Stranger Things Returns

De nou, una terrible olor a peix podrit envolta els terrenys de Hawkins (Indiana). Retornen una vegada més els 80, omplint d’emoció als adolescents de l’època del pico i El Vaquilla. Una pàgina històrica en que les pastilles LSD estaven perdent popularitat als Estats Units d’América.

Mentre l’Estat Español començava a mostrar el consum de drogues i la delincüència com un fet normal. Com aficció practicada amb devoció per els més joves del corral, armats fins a les dents amb xeringues, navalles suïsses, pistoletes i cotxes robats. Convertint-se en una mena de massa moldejable usada per construir noves històries. Donant lloc al cinema kinki: relats d’adolescents amb problemes amb la llei. Per exemple: Perros Callejeros o Yo el Vaquilla.

Als USA s’iniciavà un genére cinematogràfic més light, on els joves eren els herois d’una gran aventura irreal. Començant amb  Els Goonies, una gran història escrita per Steven Spielberg i dirigida per Richard Donner. Relat que tenia com eix principal l’amistat coral. Continuant la idea en algunes produccions dels 90 i que ara torna estar d’actualitat amb el fenònem Stranger Things. 

stranger-things2-kBOI--510x349@abc

La segona temporada és una recerca de l’amistat perduda. Un cop Will ha tornat de l’Upside Down, les relacions entre els protagonistes semblen distanciar-se; allunyant-se del factor grup. S’obren els moments de les buddy movies.

El paper de Noah Schnapp (Will) continua igual, no se li treu el suc que se li hauria de treure. Quan li arribarà el moment que pugui ser ell l’heroi?  Quan deixarà de ser el Ramón Sampedro de la ficció?

 

 

 

 

 


Deixa un comentari

Viatge a l’Empordà de Stranger Things

El Forat de la Rambla i els Guiris Intergàlactics són el principi de la col.lecció Les Aventures de Deivid I JC. Dos volums protagonitzats per els mateixos autors: Jacint Casademont ( dibuix) i David Álvarez (guió). Inclouen també la participació de diversos personatges populars de la població de Figueres; l’alcaldessa Marta Felip o el conseller Santi Vila També els coneguts més propers dels autor fent el paper dels anomenats “cameos”.

Són unes historietes gràfiques, estil còmic i de tipus humoristic, que ens transporten als anys 80 o encara més enrere. Fent rèferencies clares o no tant clares a la cultura popular del moment; també de les últimes décades del s. XXI. Per exemple, les Tortugues Ninja, Dr. Slump, The X-Files, entre altres.

El primer volúm és una visió cómica de l’incident que va patir la Rambla de Figueres el novembre del 2014, la qual es va esfondrar degut a les tormentoses plujes d’aquell moment. Deixant a la vista les entranyes de la capital de l’Alt Empordà. El segon és una recreacció del comportament que té un estranger davant alló desconegut. Utilitzant técniques del cartoon en moviment: l’slapstick. Fet que fa digerir ràpida la lectura dels dos llibrets.

Finalment, dir que humor que engloba tota la col.lecció no és blanc, peró tampoc té la intenció d’ofendre a ningú. Està tot plasmat en el dibuix, no en el guió.


Deixa un comentari

Marvel Zombies vs El ejército de la tinieblas

Quan ets una persona tan gandula com jo, has de saber  que tens un món de possibilitats dins del món dels hobbies. Des de veure pel.lícules menjant una pizza al sofà fins a fer cursos d’integritat personal.

Jo prefereixo aquells que comportin viure en un món de ficció. Sobretot viure en la superficció; submergint-me en pàgines en color i en pàgines blanc i negre. En aquest cas, en una historieta de Marvel, on els superherois més o menys coneguts són carn podrida, és a dir, zombies. Personatges que comparteixen protagonisme amb l’Ash creat per Sam Raimi i companyia;  el principal de la saga Evil Dead. En una col·lecció anomenada Marvel Zombies vs. El Ejército de las Tinieblas, en la qual Spiderman i Ash són els herois i la resta són els enemics a combatre.

La il·lustració en sí sembla un càntic a les dones, a les seves corbes, perquè són les úniques que conserven el seu cos al llarg de la col·lecció. D’altra banda, hi ha una mica de micromasclisme en el comportament d’Ash Williams i en les  mides exagerades dels seus cossos. Res de nou en el món del cómic de superherois.

Us deixo la versió en carn i ós d’aquesta historieta tant bizarra. Molta acció i amb l’humor de Sam Raimi.

 


Deixa un comentari

Logan: El final d’un mite.

Entro a la sala de cinema. Una petita fila i jo estem a punt d’entrar. Tots, estem expectants per conèixer l’última història de l’home amb els ossos d’adamantium: Logan.

El silenci ambienta el lloc on es pot veure la pel·lícula. Uns primers minuts  ens fan situar entre la frontera de Mèxic i Estats Units; l’accent mexicà comença a sonar per tot arreu i un decadent Lobezno  torna a la guerra. Més real que mai.

Poc tiny  en els personatges, pocs uniformes de carnaval. Cada imatge que veiem és un crit dirigit a l’extinció dels mutants; quasi també dels humans. Quan la bèstia de Hugh Jackman apareix és una salvació per el film, ja que les seves escenes d’acció són trepidants i molt sagnants, juntament amb X-23, una nena d’onze anys d’edat aproximadament que té els seus mateixos poders mutants.

Aquesta història ens fa oblidar l’avorrida X-Men (2000), X-Men 2 (2003) i X-Men la decisión final (2006), on l’acció és molt pausada. Sense l’intervenció de grans efectes especials.

Valoració: 8 punts.
logan

 


Deixa un comentari

De Sillicon Valley a Muntanyola.

Benvolguts espectadors,  amants de l’escatologia.

Heus aquí, el moment de travessar els carrers ensumats pels habitants de Desembarco del Rey, per algún Lannister despistat o per futurs  decapitats. Heus aquí, els passos de la humanitat sobre les llambordes humides amb destinació a quatre parets històriques; amb cert aire picaresc i dramàtic a la vegada.

Heus aquí, el Teatre Municipal de Girona, al costat del seu ajuntament.

Hi entro tranquilament per comprar una entrada. Vull veure la presentació d’una magnífica idea. Les portes de la platea encara es troben tancades. Durant aquesta estona, aprofito per pendre un refrigeri: una aigua ben fresca.

Una silueta en penombra s’apropa lentament amb un missatge de prosperitat, un nou invent que revolucionarà el futur de l’essèr humà,  un aparell anomenat: la màquina del temps.

Entro a la sala per veure l’esperada confèrencia. La il·luminació es troba il·luminant tota la sala, la gent va prenent seient a poc a poc. Al cap de pocs minuts, la meganofia ens diu clarament que la xerrada està a punt de començar.

De sobte, tot és foscor i un home baixet amb ulleres , texans i jersey negre  emulant a una celebritat de les noves tecnologies apareix a l’escenari. És en Peyu, l’home que busca les pífies urbanístiques de Catalunya .  La cara s’hem queda desencaixada perquè no entenc que està passant, després tot seguit es talla la presentació en un àngles mal-parlat i apareix el verdader Peyu i comença a fer el paper de català emprenyat el qual ens té acostumats.

En definitiva, Itime! és un obra amb la qual no perdreu el temps. Una obra esperpètica que trobareu la gran gràcia catalana.

imatge-promocio67214

 

 


Deixa un comentari

Crónica d’un artista anunciat

Senyors i senyores! Benvinguts a l’espectacle de mil colors. Benvinguts a La Bisbal d’Empordà , una ciutat que encara conserva les seves  llambordes, on els cavallers de la taula rodona es mesclen amb els hipsters de L’Alternativa.

Allà, enmig d’un dia calurós, s’alça la Fira del Circ al Carrer 2015. Un esdeveniment que reparteix un Circ du Soleil   en diversos espais embolcallats en màgia, somriures  i amb  aires de suspens. Unes plaçes,  uns carrers on l’infant es deixa anar  buscant la diversió sense sobresalts . L’adult es troba amb el morbo de veure defallir l’artista més arriscat i perfeccionista. L’adult que es troba davant dels acròbates d’Animal Religion, un joc entre màquina i persona, i on el risc està assegurat.

Per sort, no nómes hi ha artistes que es juguen la vida desde certes alçades, i fent moviments quasi impossibles, sinó que també hi  han artesans de l’espectacle que volen assegurar-se una llarga vida.

Com un parell de clowns femenins disfressats de policia situats a prop de carrer Ample , a la Plaça Germans Sitjar, capaçes de treure un somriure treient serietat als cossos de seguretat. Una porra, una pistola, una moto o qualsevol altre element o comportament que serveixi per impartir autoritat era susceptible per fer humor.

Aquells dies tot es va moure amb harmonia, ningú  va quedar ferit. Deixant els amants del gore bastant decebuts i els amants de l’art meravellats per els moviments delicats que s’exhibien.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Deixa un comentari

Les Dunes de la mort

Torroella de Montgrí.

Dilluns 4 de Maig del 2015

La tarda respirava un silenci tranquil, sense  cap element pertorbador per l’estat plàcid de l’Empordà. Els camps de blat onejaven com la mar calmada. Les rodes dels cotxes fregaven suaument el quitrà de la carretera,  alguns amb rapidesa i amb ganes de podi, com si fossin Fernando Alonso buscant la primera posició.No fos cas que uns pares arribessin tard, a les classes d’astrofísica de les seves criatures.

De sobte, als pocs minuts de la cinc de la tarda, un vehicle s’aturà al costat de la línea separadora dels carrils de la carretera. Volia anar en direcció a una urbanització anomenada Les Dunes, a prop de L’Estartit,  a una velocitat tortuguesca. Poc semblant a Dominic Toretto.

Crash! Un soroll de llauna es multiplicava per mil. Un sol toc a tota castanya, va ser la clau de canvi a unes vides normals i insignificants, en relació a l’univers. Aquell dia Correcamins havia atrapat el Coiot en un instant, de merda, de putrefacció.Un toxïcòman alcohòlic  que passava per allà, es va endur per davant deu persones i tres màquines de quatre rodes,  per sort  la vida de tots no es va gastar com una fràgil bateria de mòbil.

Precaució, amic conductor. Si utilitzes LSD, sigues creatiu. Toca música, un còmic o un film de Terry Gilliam.


Deixa un comentari

Els carrers estrets no nómes és terror.

Foscor, carrers empedrats i estrets sempre símbols de terror, de llegendes i d’històries que ens porten als ambients més macabres del Londres victorià,

En els carrers foscos i estrets es produeixen els homicidis, les violacions, els intercanvis de mercadería, els “fills de  puta” sense traicció entre amics. Vaja, totes coses extretes de la part final de la Bíblia, la part de Satanàs.

En un carrer estret també hi ha bellesa, hi ha la gent normal, la gent de barri, la veïna que pots saludar i que et reconegui, l’home culte que busca entre les pedres alguna informació que li inspirí alguna idea, els joves que s’empotren contra les parets per estimar-se molt; entre moltes altres coses.

Els carrers estrets formen llaços més forts amb les persones, són les zones de meditació en els pobles i les ciutats, et porten a plaçes que desprenen un gran desig de fer-hi coses, de convertir-ho en un escenari d’espectacles culturals: teatre, música, recitals de poesía, cinema en projecció.

Un espai per fer-hi una panoràmica de 360º. Les plaçetes un espai per decidir cap a quin camí vols anar, pel camí del turista despistat o per el que es vol despistar.