Pebrots Escalivats

Aquest és un bloc en el qual es comentarà l'actualitat del meu voltant, del meu municipi: Corçà, de la meva provincia: Girona, del vostre país: Catalunya.


Deixa un comentari

“The Room” is on fire.

Tommy Wiseau, “gran” artista del s.XXI, “gran” actor del s.I  d.C. i millor després de Jesucrist.

“The Room”. Una porqueria de “superproducció” amb unes altes pretensions que no es vàren complir mai. Esperava ser el  gran drama romàntic de l’any. Una història que mai hauria sortit dels Estats Units, sinó hagués estat per l’èxit de “The Disaster Artist”, una còmedia dramàtica protagonitzada i dirigida per James Franco, el Harry Osborn de Sam Raimi. Aquest film explica com va es va desenvolupar el geni i figura de Tommy Wiseau i el rodatge de “The Room”. La millor pitjor pel·lícula de la história del segle s.XXI

Aquesta obra d’art del cinema trash, al seu dia, es va estrenar en poques sales de cinema als Estats Units. Només un sol valent es va atrevir a veure-la. Aquest es va quedar tan en shock que va fer arrossegar als seus amics perquè l’anessin a veure. A partir d’aquest moment es va convertir en la nova Rocky Horror Picture Show. En un esdeveniment interactiu on els espectadors a banda de mirar el film. en un moment determinat, recreaven les seves escenes més icòniques. En aquest cas, per exemple, cridant a la pantalla frases com:– I did not hit her, it’s not true! It’s bullshit! I did not hit her! 

Recomanació. No us perdeu els riures del protagonista.


Deixa un comentari

Stranger Things Returns

De nou, una terrible olor a peix podrit envolta els terrenys de Hawkins (Indiana). Retornen una vegada més els 80, omplint d’emoció als adolescents de l’època del pico i El Vaquilla. Una pàgina històrica en que les pastilles LSD estaven perdent popularitat als Estats Units d’América.

Mentre l’Estat Español començava a mostrar el consum de drogues i la delincüència com un fet normal. Com aficció practicada amb devoció per els més joves del corral, armats fins a les dents amb xeringues, navalles suïsses, pistoletes i cotxes robats. Convertint-se en una mena de massa moldejable usada per construir noves històries. Donant lloc al cinema kinki: relats d’adolescents amb problemes amb la llei. Per exemple: Perros Callejeros o Yo el Vaquilla.

Als USA s’iniciavà un genére cinematogràfic més light, on els joves eren els herois d’una gran aventura irreal. Començant amb  Els Goonies, una gran història escrita per Steven Spielberg i dirigida per Richard Donner. Relat que tenia com eix principal l’amistat coral. Continuant la idea en algunes produccions dels 90 i que ara torna estar d’actualitat amb el fenònem Stranger Things. 

stranger-things2-kBOI--510x349@abc

La segona temporada és una recerca de l’amistat perduda. Un cop Will ha tornat de l’Upside Down, les relacions entre els protagonistes semblen distanciar-se; allunyant-se del factor grup. S’obren els moments de les buddy movies.

El paper de Noah Schnapp (Will) continua igual, no se li treu el suc que se li hauria de treure. Quan li arribarà el moment que pugui ser ell l’heroi?  Quan deixarà de ser el Ramón Sampedro de la ficció?

 

 

 

 

 


Deixa un comentari

Viatge a l’Empordà de Stranger Things

El Forat de la Rambla i els Guiris Intergàlactics són el principi de la col.lecció Les Aventures de Deivid I JC. Dos volums protagonitzats per els mateixos autors: Jacint Casademont ( dibuix) i David Álvarez (guió). Inclouen també la participació de diversos personatges populars de la població de Figueres; l’alcaldessa Marta Felip o el conseller Santi Vila També els coneguts més propers dels autor fent el paper dels anomenats “cameos”.

Són unes historietes gràfiques, estil còmic i de tipus humoristic, que ens transporten als anys 80 o encara més enrere. Fent rèferencies clares o no tant clares a la cultura popular del moment; també de les últimes décades del s. XXI. Per exemple, les Tortugues Ninja, Dr. Slump, The X-Files, entre altres.

El primer volúm és una visió cómica de l’incident que va patir la Rambla de Figueres el novembre del 2014, la qual es va esfondrar degut a les tormentoses plujes d’aquell moment. Deixant a la vista les entranyes de la capital de l’Alt Empordà. El segon és una recreacció del comportament que té un estranger davant alló desconegut. Utilitzant técniques del cartoon en moviment: l’slapstick. Fet que fa digerir ràpida la lectura dels dos llibrets.

Finalment, dir que humor que engloba tota la col.lecció no és blanc, peró tampoc té la intenció d’ofendre a ningú. Està tot plasmat en el dibuix, no en el guió.


Deixa un comentari

Marvel Zombies vs El ejército de la tinieblas

Quan ets una persona tan gandula com jo, has de saber  que tens un món de possibilitats dins del món dels hobbies. Des de veure pel.lícules menjant una pizza al sofà fins a fer cursos d’integritat personal.

Jo prefereixo aquells que comportin viure en un món de ficció. Sobretot viure en la superficció; submergint-me en pàgines en color i en pàgines blanc i negre. En aquest cas, en una historieta de Marvel, on els superherois més o menys coneguts són carn podrida, és a dir, zombies. Personatges que comparteixen protagonisme amb l’Ash creat per Sam Raimi i companyia;  el principal de la saga Evil Dead. En una col·lecció anomenada Marvel Zombies vs. El Ejército de las Tinieblas, en la qual Spiderman i Ash són els herois i la resta són els enemics a combatre.

La il·lustració en sí sembla un càntic a les dones, a les seves corbes, perquè són les úniques que conserven el seu cos al llarg de la col·lecció. D’altra banda, hi ha una mica de micromasclisme en el comportament d’Ash Williams i en les  mides exagerades dels seus cossos. Res de nou en el món del cómic de superherois.

Us deixo la versió en carn i ós d’aquesta historieta tant bizarra. Molta acció i amb l’humor de Sam Raimi.

 


Deixa un comentari

Logan: El final d’un mite.

Entro a la sala de cinema. Una petita fila i jo estem a punt d’entrar. Tots, estem expectants per conèixer l’última història de l’home amb els ossos d’adamantium: Logan.

El silenci ambienta el lloc on es pot veure la pel·lícula. Uns primers minuts  ens fan situar entre la frontera de Mèxic i Estats Units; l’accent mexicà comença a sonar per tot arreu i un decadent Lobezno  torna a la guerra. Més real que mai.

Poc tiny  en els personatges, pocs uniformes de carnaval. Cada imatge que veiem és un crit dirigit a l’extinció dels mutants; quasi també dels humans. Quan la bèstia de Hugh Jackman apareix és una salvació per el film, ja que les seves escenes d’acció són trepidants i molt sagnants, juntament amb X-23, una nena d’onze anys d’edat aproximadament que té els seus mateixos poders mutants.

Aquesta història ens fa oblidar l’avorrida X-Men (2000), X-Men 2 (2003) i X-Men la decisión final (2006), on l’acció és molt pausada. Sense l’intervenció de grans efectes especials.

Valoració: 8 punts.
logan

 


Deixa un comentari

Ocells dels Pols ( Publicitat damunt de llautó)

És moment de campanya electoral, és moment de que  Catalunya busqui un nou rumb per tirar endavant. Els polítics d’avui en dia  han deixat de ser aquells senyors encorbatats i de vint-i-un botons, que transmeten el seu ADN a  nadons en els mercats municipals i a estar envoltats d’avis i àvies que volen escoltar la seva paraula ben a prop; a peu de carrer.  Ara prefereixen més posar-se damunt un faristol i dir als quatre vents  “jo sóc l’escollit que us durà a un nou camí“.

Si analitzem alguns dels spots televisius d’aquesta actual campanya electoral pel 25 de novembre ,  veurem com  alguns candidats es mostren dissimuladament prepotents i altament egoistes. Prepotents per què? Perquè  hi ha dos candidats que ens volen dir: “Nosaltres no tenim res amagar, som totalment transparents i sempre diguem la veritat, som uns candidats sense impureses. Nosaltres  som de la pedrera del Real Madrid; també ens assemblem a Cristiano Ronaldo.” Aquests candidats són Pere Navarro, Joan Herrera i Artur Mas els quals apareixen en un extrem primer primer pla i de vegades amb un excés de maquillatge.

Prepotent per què?  Perquè  hi ha un candidat suggerint: ” Jo sóc la única solució, seguiu-me i us donaré la clau per ser lliures, seguiu-me i us obriré la porta a un Estat Propi [Independent]. Jo sóc la sortida definitiva i ho faré sense l’ajuda de ningú.” Aquest és Artur Mas que apareix sol en un escenari blanc i alçat indicant la sortida cap a una independència amb peatge.

En la publicitat televisiva dels partits: CiU, PP,  PSC, ICV i Ciutadans es veu clarament l’egoisme. Per què?  Perquè no hi apareix el real protagonista d’aquestes eleccions i el real protagonista de la democràcia: el poble. Si apareix és en forma de gargots i actors amb gens de credibilitat, com a l’anunci del PP. Tampoc hi apareixen altres membres de la candidatura; sembla que els  candidats no volen compartir pla amb els altres, ni en la foto finish. 

La falta del poble real en els spots electorals és significat de lluitar en favor dels pròpis beneficis, és girar l’esquena a allò que realment demana la gent de carrer, la gent de l’aire pur, la gent d’un futur net.

En canvi, ERC, SI i la CUP.  Són realment transparents . Mostren el poble real en imatges reals i comparteixen pla amb els companys de partit.
Aquests partits reflexen que realment donen costat a la societat catalana, a les causes socials,etc… Són els que realment treballen pel poble i per la realitat que ens envolta, treballen per una millor vida. Són els que donen caliu els ciutadans, un caliu que cal que recuperin tots els partits polítics. Són realment democràtics.


Deixa un comentari

Petits titulars. ( Creativiat acocollonant)

Fa pocs dies vaig dir-vos que publicaria el link d’un videoclip protagonitzat per joves de Celrà.  Fa una setmana o així que es va estrenar. El nom del single: “NO MORE CRIMES” .  Interprèts: un tal Aby Jackley i un tal Lexter. Un treball que intenta emular les escenes de films dels anys 80, rodades en carrerons fumejants, estrets i empedrats, on sempre els dolents no tenen escapatòria de l’heroi o superheroi. El qual sempre sorgeix d’una sombra per apallisar-lo o disparar-lo.

També us vull recordar que durant la setmana de Sant Narcís, es va celebrar el germà petit del Festival de Cinema de Terror i Fantàstic de Sitges: l’Acocollona’t de Girona.
Un festival creat per tres curtmetristes experimentats  com són  David Ruiz, Paco Cavero i Jordi Martínez, els quals ja han pogut degustar l’èxit trepitjant l’anhelada catifa vermella de Sitges i del primer Acocollona’t, l’any 2011. Paco Cavero ho va fer-ho de la mà de dos grans de l’underground  catalanoespanyol: Antonio Castelo i Pep Cruz amb el projecte Le llamaremos Bobby.  Un metratge que aprofit la foscor com a idea principal per inventar una història delirant i amb la qual ens hi podem sentir identificats d’alguna manera, perqué tots hem atropellat un senglar o coneixem algú que ho hagi fet.

Aquest any 2012, els triomfadors crec que no han decebut al  públic, tot i el baix pressupost de les seves produccions,  en les que hem de destacar el magnífic treball de fotografia de la majoria i que són les següents.

Premi del públic
Luminaris, de Juanjo Pablo Zamarella.

Millor curt gironí (ex- aequo)
El caserón, de Miguel Ángel Izquierdo

index.php?corto=31171

Zombis vegetarians, d’Albert Portal

Menció especial
Decapoda shock, de Javier Chillón

Segon premi
El escondite, d’Andrés Curbelo

Primer premi
Sunset day, de Josep Antoni Duran


Deixa un comentari

“L’èxit de l’esforç”. De Celrà a la Tercera Dimensió.

Sempre s’ha dit que el talent es dona en herència o s’obté sense esforç i la realitat és aquesta, el talent  és una fal·làcia. És  com una llegenda, una historieta que et fan creure des de petit i quan vas creixent veus que t’han estat enrededant tota la vida. El “talent”, simplement és fer la feina ben feta aconsegudida  a mesura d’anar treballant amb gran passió i passant molt hores o poques depenent de l’habilitat que tingui un en allò que li agradaria fer en la vida. Per exemple, si sents una guitarra i veus que sents una passió molt forta, endavant dedica-t’hi hores i seràs un gran músic. Llavors sí que tindràs allò anomenat “talent” , que jo substituiria per “l’èxit de l’esforç”.

Malauradament, hi ha alguns pares que són tant egòcentrics que aquest conte del talent que se l’han cregut fins arribar a adults, sobretot els  de l’alta societat o els que ha tingut els seus  somnis frustrats, obligant als seus nens/es  a fer classes de guitarra o altres per perfeccionar el seu “talent”, o obligant-los simplement a fer allò en que veuen que poden valdre ,  com va fer el pare d’en Michael Jackson en el seu moment fent-l’hi assajar les hores que fessin falta perquè fos perfecte.

Per sort hi ha pares amb seny, i deixen descobrir  les habilitats dels seus fills pels seus pròpis peus, aquelles habilitats que els fan feliços.

Això és el que els hi ha passat a l’Eloi i a l’Aram,  uns joves de Celrà que han  vist que senten tant el món audiovisual i que tenen tanta il·lusió que estan fent mans i mànigues per aconseguir arribar a treballar-hi  algun dia i així aconseguir aquell  “éxit de l’esforç”  tan desitjat. Prova d’ell, ha estat la seva participació,  com actors,  en en el videoclip del cantant i dj sabadellenc Aby Jackley amb el single   “NO MORE CRIMES”. Produït per una petita productora audiovisual anomenada AR-te FILMS.

“Només sé, que no sé res i que el que sé, ja es sabrà.”