Pebrots Escalivats

Aquest és un bloc en el qual es comentarà l'actualitat del meu voltant, del meu municipi: Corçà, de la meva provincia: Girona, del vostre país: Catalunya.


Deixa un comentari

Or pur a Or deL “TOT A CENT”

Jornada 37, 20 de maig del 2008, Pavelló Municipal d’Esports de Badalona. Dos quarts de nou del vespre. Fi de cicle  de Hermel i Roncero versió real.

Un estel·lar DKV JOVENTUT juga contra un terminal, no esportivament parlant, Akasvayu Girona.  Guanyant 86 a 75.  El bàsquet gironí realitza el seu últim partit a la Lliga dels Somnis, la lliga ACB, la lliga dels homes extràordinaris , la lliga dels doctorats. La lliga de Marc Gasol, de la “Bomba” Navarro, la lliga d’Epi o Roberto Dueñas.   La lliga de la gent que respondran : pues a mí me daban los cuatro. A la pregunta: i a ti cuantos te daban? 

ACB, unes inicials que van formar part de l”història del  bàsquet gironí durant dues decàdes. Unes lletres que van portar a l’antic Akasvayu Girona al guardó de  l‘Eurolliga la temporada 2006- 2007. Un premi que perdura, segurament, en els records dels afeccionats vermells-i-blancs i que ara es troba en una èspecie de cova d’Alí Baba, juntament amb altres reliquíes del basquèt de primer nivell. Un amagatall del segle XXI amb síndrome Sergio Ramos, és a dir, no sap si la contrasenya és bàsquet o baloncesto. Perquè no es pot entendre com tot allò aconseguit per jugadors de tant alt prestigi, hagi quedat atrapat en aquest lloc obscur, propietat d’un botiga de venda d’articles de segona mà.

Si no es recuperen aviat aquests èxits, qualsevol individu del futur pensarà que són les típiques peçes de llauna que pots trobar en qualsevol “Tot a 1 eulo“.  Per això li dic Josep Pujols, ex-capità del Valvi Girona, lluita amb ganes per preservar la història d’un equip de cinque stelle i que el fracàs no sigui l’únic rei de les vitrines.

L’última paraula:

Tota persona ha de ser recordada pels seus èxits i pels seus fracassos, perquè si només s’ens recorda pels fracassos voldrà dir que no haurem lluitat per aconseguir els nostres somnis. Si només som recordats pels nostres èxits ens faran servir d’exemple pels que vindràn, creant un èxercit de ni-nis que creuran que no hem fet res per aconseguir-los. Els fracassos i els èxits han de conviure eternament.


Deixa un comentari

1-3 La Pera planta les seves llavors.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

16: 00. Tarda del diumenge, vent amb trempera de l’Empordà i dos equips humils de Quarta Catalana,  antiga Tercera Regional, a punt d’escalfar motors per un dur joc de cames  amb una esmunyedissa i esfèrica companya.

El fútbol és un esport que roba el cor de moltes persones d’ arreu del planeta sigui quin sigui el nivell de l’equip. Per això, de seguida que entren els jugadors del partit en els senzills vestidors a canviar-se de roba , a  l’exterior  s’omple la petita grada i el voltant de la gespa d’aficionats i familiars dels dos equips.

Tot i que de primeres sembla que hi haurà una tranquil·litat degut al sol espeterrant, les meves sensacions són de que aviat sortiran les bèsties ferotges que tots, passarem de ser la “Ramoneta” a ser la “puta” i la metereològia ens hi ajudarà. La gespa dona senyals  de tot el contrari, d’estar trista, quasi morta. Espero uns minuts i comença a sortir aigua de sota el camp i remulla a tanta distància que toca a tots els que estem fora l’àrea de joc. Quan veig que queden pocs minuts per l’inici del partit, comencen a aparèixer els jugadors animats de dins els vestuaris. Es col·loquen al camp per un entrenament que tots semblen tenir planificat mentalment, un cop acabat, uns es col·loquen al camp  i els altres a la banqueta.

Tot està a punt perquè soni el xiulet d’un àrbrite amb alopècia. Un àrbitre que posarà el primer llumí a la grada i al camp. Sona el xiulet i comença a girar el tambor del revòlver per donar l’inici de la ruleta russa amb diverses vides, com si de un videojoc es tractès.

La primera part  comença amb tranquil·litat, la fredor regna en el camp i sembla que ningú tingui ganes de marcar. La “gorda” encara no ha anat al bany i costa de moure’s sobre l’herba xopa. A mesura que va arribant la meitat de la primera part, tot es va accelerant i a la portería se li mouen els budells; té gana. L’equip local, el Sauleda de Palafrugell, fa la seva primera tirada a la ruleta, es situa el rèvolver a prop del cervell i dispara i… Pum! Gol de La Pera. Els més dolços de l’Empordà marquen un tant per l’esquadra i els de Sauleda intenten protegir la seva àrea petita.

La segona part està més renyida, l’àrea de joc es converteix en zona vermella i els jugadors en un esquadró militar, surten “Pepadas” més sovint i comencen a apereixèr més adolorits, per sort la majoria resisteixen i tiren endavant.

El joc continua, però l’àrbitre queda enlluernat per el joc magnífic de La Pera, tant que no veu els penalties provocats per l’equip local. Tot i així, l’equip està content per la feina ben feta deixant un 1-3 en el marcador.

La Pera passant per el dur entrenament abans de començar el partit.