Pebrots Escalivats

Aquest és un bloc en el qual es comentarà l'actualitat del meu voltant, del meu municipi: Corçà, de la meva provincia: Girona, del vostre país: Catalunya.


Deixa un comentari

De Sillicon Valley a Muntanyola.

Benvolguts espectadors,  amants de l’escatologia.

Heus aquí, el moment de travessar els carrers ensumats pels habitants de Desembarco del Rey, per algún Lannister despistat o per futurs  decapitats. Heus aquí, els passos de la humanitat sobre les llambordes humides amb destinació a quatre parets històriques; amb cert aire picaresc i dramàtic a la vegada.

Heus aquí, el Teatre Municipal de Girona, al costat del seu ajuntament.

Hi entro tranquilament per comprar una entrada. Vull veure la presentació d’una magnífica idea. Les portes de la platea encara es troben tancades. Durant aquesta estona, aprofito per pendre un refrigeri: una aigua ben fresca.

Una silueta en penombra s’apropa lentament amb un missatge de prosperitat, un nou invent que revolucionarà el futur de l’essèr humà,  un aparell anomenat: la màquina del temps.

Entro a la sala per veure l’esperada confèrencia. La il·luminació es troba il·luminant tota la sala, la gent va prenent seient a poc a poc. Al cap de pocs minuts, la meganofia ens diu clarament que la xerrada està a punt de començar.

De sobte, tot és foscor i un home baixet amb ulleres , texans i jersey negre  emulant a una celebritat de les noves tecnologies apareix a l’escenari. És en Peyu, l’home que busca les pífies urbanístiques de Catalunya .  La cara s’hem queda desencaixada perquè no entenc que està passant, després tot seguit es talla la presentació en un àngles mal-parlat i apareix el verdader Peyu i comença a fer el paper de català emprenyat el qual ens té acostumats.

En definitiva, Itime! és un obra amb la qual no perdreu el temps. Una obra esperpètica que trobareu la gran gràcia catalana.

imatge-promocio67214

 

 


Deixa un comentari

Les Dunes de la mort

Torroella de Montgrí.

Dilluns 4 de Maig del 2015

La tarda respirava un silenci tranquil, sense  cap element pertorbador per l’estat plàcid de l’Empordà. Els camps de blat onejaven com la mar calmada. Les rodes dels cotxes fregaven suaument el quitrà de la carretera,  alguns amb rapidesa i amb ganes de podi, com si fossin Fernando Alonso buscant la primera posició.No fos cas que uns pares arribessin tard, a les classes d’astrofísica de les seves criatures.

De sobte, als pocs minuts de la cinc de la tarda, un vehicle s’aturà al costat de la línea separadora dels carrils de la carretera. Volia anar en direcció a una urbanització anomenada Les Dunes, a prop de L’Estartit,  a una velocitat tortuguesca. Poc semblant a Dominic Toretto.

Crash! Un soroll de llauna es multiplicava per mil. Un sol toc a tota castanya, va ser la clau de canvi a unes vides normals i insignificants, en relació a l’univers. Aquell dia Correcamins havia atrapat el Coiot en un instant, de merda, de putrefacció.Un toxïcòman alcohòlic  que passava per allà, es va endur per davant deu persones i tres màquines de quatre rodes,  per sort  la vida de tots no es va gastar com una fràgil bateria de mòbil.

Precaució, amic conductor. Si utilitzes LSD, sigues creatiu. Toca música, un còmic o un film de Terry Gilliam.


Deixa un comentari

Els carrers estrets no nómes és terror.

Foscor, carrers empedrats i estrets sempre símbols de terror, de llegendes i d’històries que ens porten als ambients més macabres del Londres victorià,

En els carrers foscos i estrets es produeixen els homicidis, les violacions, els intercanvis de mercadería, els “fills de  puta” sense traicció entre amics. Vaja, totes coses extretes de la part final de la Bíblia, la part de Satanàs.

En un carrer estret també hi ha bellesa, hi ha la gent normal, la gent de barri, la veïna que pots saludar i que et reconegui, l’home culte que busca entre les pedres alguna informació que li inspirí alguna idea, els joves que s’empotren contra les parets per estimar-se molt; entre moltes altres coses.

Els carrers estrets formen llaços més forts amb les persones, són les zones de meditació en els pobles i les ciutats, et porten a plaçes que desprenen un gran desig de fer-hi coses, de convertir-ho en un escenari d’espectacles culturals: teatre, música, recitals de poesía, cinema en projecció.

Un espai per fer-hi una panoràmica de 360º. Les plaçetes un espai per decidir cap a quin camí vols anar, pel camí del turista despistat o per el que es vol despistar.


Deixa un comentari

La Nit Jove la nova discoteca

Avui no dedicaré al blog a l’actualitat. Avui serà diferent.

Penseu en la primera vegada que vareu sortir de festa, els que vau néixer  entre el 1987-1990. Quan encara no existia aquesta plataforma de comunicació anomenada Internet.  Quan encara es conservava l’estil dels vuitanta, quan encara es feia vida de carrer, i els nens volien jugar a futbol, quan els nens miraven pelis de Jackie Chan i els pares et donaven hòstia fina. Quan les camisetes d’estiu eren blanques i les regalaven amb qualsevol producte que compressis al supermercat i quan encara hi havia premis als pals de gelats.

El 2000 va ser el començament d’un final,van ser quan volien rebentar-ho tot, treure tot allò i enigmàtic del mercat: els peta-zetas, els cassettes, el VHS, el CineExin.

S’acabava tot allò bo dels 80, el tabac dels llocs com les discoteques, els ionkis que t’esperaven a l’entrada per demanar-te material, les discoteques mítiques com, la X-QUÉ de Palafrugell, la Sala del Zel de Girona.

Desapareixien  els envelats dels  pobles  convertint les festes majors en refugis per veterans de guerres mundials, perdent tot el glamour que pot tenir un poble, perdent la roba de mudar-se pel gran ball final.  Convertint els punks en comercials i  les orquestres de poble  en la nova música contracultural. Originant el principi i el niu dels iaioflautes.

Les famílies començaven a separar-se, i els moments familiars per festa major es reduïen al gran àpat. Tot això gràcies a la Nit Jove, un acte de llibertat juvenil, sense la mirada atent dels pares sobre el cap dels seus fills. La Nit jove era la nova discoteca utilitzada per refregar-te contra aquella noia que t’agrada tant i on les camisetes  sense mànigues començaven a volar màgicament. Ja no havies de fugir lluny del teu poble, per passar-te de voltes, la gent jove podia començar-se amorrar més a la barra, i l’anomenat botellón, era més habitual als voltants on realitzaven els concerts.

La vulgaritat del amor començava a fluir, sobretot en el vestir, de  vestit a camiseta, de pantalons de fil a pantalons de texà.

Començava la nova era hippie. Començava la nova evolució de la tecnologia.


Deixa un comentari

Crònica d’una nit d’hivern per una patata calenta.

Arribo amb el meu cotxe gris platejat, a la vora del Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà. En principi, quan estic a punt d’arribar a la sala, hem fa pensar que serem quatre gats, però a mesura que m’hi apropo veig una gran fila índia d’individus, desitjosos d’escoltar, i veure alguna cosa gran.

Quan hem trobava enmig de la fila, ja estava expectant, com un nen petit quan mira els micos del zoo. Primer mirava, la grandària de la sala, després començava a mirar si havia algú conegut.

Finalment, vaig asseure’m a les primeres files quan faltaven pocs minuts perquè comencés el camí cap a una delicatessen en forma de paraula.

Comença l’espectacle. A l’escenari puja un home calb amb un cert nerviosisme, igual que, el portuguès Pepe, però light. molt i molt light. Amb cara d’il·lusió, anuncia els apartats de l’acte, que tocaran els taulons de fusta de l’escenari. A continuació, comencen entrant els primers participants: La Perdiu Spencer, amb una tranquil·litat  endormiscada, característica d’aquest grup musical d’arrels bisbalenques.

Davant meu, s’obrí un ventall de músiques mèditerranies amb algun punt de The Beach Boys, i una veu fina inintel·ligible, buida i sense missatge, però gràcies a la música, semblava crear una història plena de sensibilitat. Entre cançó i cançó, el noi que portava el pes de la veu del grup, intentava dir alguna cosa, sobre la peça que anirien a tocar. Tothom quedava indeferent. Només van entendre, que interpretarien, un poema del activista de la paraula valenciana, Vicent Andrés Estellés.

Un cop acabat l’actuació d’aquest humil grup bisbalenc tret d’un llibre de Dan Brown, és a dir, amb codis difícils de desxifrar, sinó tens una bona acùstica.Tornà a aparèixer damunt l’escenari, l’home nerviós del principi de tot d’aquest text. Un home que converteix els seus nervis, en valentía, força, i emoció davant d’unes paraules dites per diverses personalitats polítiques d’un caire,  que semblen ser poc il·lògiques, i difícils d’entendre per el seu pensament.

Al cap d’una d’estona llarga, comença a no agradar massa als assistents, la seva llarga duració de les paraules, i comencem a increpar-lo, amb crits de: “Fora, fora! Plega ja! ” o, permeteu-me una petita llicència: Fot el camp d’aquí!. L’home va donar pas a la persona més esperada d’aquell acte, la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, la filosofa del futur canvi immediat del triangle català: Carme Forcadell

La seva entrada va excitar el públic de tal manera, que  fins i tot, un va voler fer l’onada, i no va poder, perquè el del costat ràpidament es va posar aplaudir. Tota la resta va començar a fer el mateix,  i tothom es va posar dempeus.

Forcadell, inicià el seu discurs sobiranista, i a favor del dret a decidir. Va parlar clar, i amb un llenguatge entenedor per  a tothom, sense fer frases fetes,  i sense donar a pas qualsevol altra interpretació. Va donar  l’opinió sobre la pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014, afina a les declaracions d’Oriol Junqueras durant el dia de la presentació de la pregunta concreta.
Va anomenar totes les frases que he sentit sobre el tema de la consulta catalana en les  nombroses tertúlies televisives, conferències , entre altres actes de paraula: el caràcter dels catalans, que si el Rajoy diu això o fa allò altre, etc…

 En definitiva, un parlament amb un sol objectiu: reforçar els nostres pensaments independentistes, i adreçar els indecisos a un sol camí.

Després de Carme Forcadell, entraren en acció els grallers dels Geganters de La Bisbal, per cantar l’himne nacional català “Els Segadors”, un altre cop dempeus, aquesta vegada amb la mà al cor.Tothom cantant,  i alguns fent-ho veure, amb cara de no saber-se’l tot. Un cop acabat, van pujar els escalons, quatre representants de les Assembles Territorials  de l’ANC, més properes de La Bisbal, i alguna persona més que  no recordo.

Entregant-li un parell de presents a la Carme: un quadre inspirat en el conflicte del 1714, i un producte típic bisbalenc: una peça de ceràmica.

Un quadre per emmarcar-nos a tots. Un quadre per governar-nos a tots.

Un quadre perquè ens entengui tot el món i ens tanqui dins la llibertat.

894858_10151766875102352_589703250_o


Deixa un comentari

Mónoleg a la Festa Major de la Bisbal 2013

Els Pebrots retornen després d’uns llargs mesos d’absència.

Tot ha arrencat de nou, i l’activitat es nota per totes les partícules d’aquest món.  Ja a l’estiu, les festes majors d’estiu es  van convertir en petits akelarres per assajar la capacitat d’organització que tenim les persones davant les adversitats.

La Bisbal d’Empordà, per exemple, encenia a l’agost els focs artificials de la seva ciutat, per construir el que seria la futura Via Catalana del 11 de setembre del 2013. Per construir futurs col·laboradors de la PAH, futurs emprenadors, futurs grups de treball que aconsegueixin derrotar els governs que ens posen pals a les rodes.

El correfoc de la Bisbal és un element per crear temor entre els visitants, i alguns vilatants despistats, Els Dracs de la Bisbal  i el seu Drac, van acorralant a la gent amb la seves espurnes fins a col·locar-los en un  punt comú. No sé, la xicota de Barcelona  que s’arramba  com una paparra al seu xicot de la vil·la, la dona cridanera que s’agafa fort al seu marit, el nen ploraner de 5 anys  que s’agafa a les faldilles de la seva mare. Tots atrapats en un  carreró sense sortida, tots aglomerats en un mateix pensament, Tots lluitant per no cremar-se, els més atrevits per cremar-se.

El foc és un bona eina de germanor, el foc és la base de l’infern, una de les bases del terror.

Quan el foc et crema, la multitud s’organitza.

Quan l’aigua apaga el foc, la multitud assoleix l’èxit.

Ara, no us foteu a cremar cases, ni res per l’estil, cremeu gaudint del foc, i amb precaució. Festa i tradicció.

 

Així que davant la por que ens volen imposar, acció, no ens podem quedar de braços plegats.


Deixa un comentari

Mort i desallotjat: Mercedes Classe els meus Sants Collons en Aigua Beneïda

La mort és com Hisenda, sempre està al darrere trepitjant-nos els talons.

La mort no és el final de la vida, és un crèdit que ens va donar el banc i que no hem pogut retornar. La vida és un crèdit que hem d’anar pagant de mica en mica. L’hem de pagar amb esforç i treball, amb els errors i les nostres desgràcies, amb els fets i paraules, amb diners. Oh! Maleïts diners! Causants de tantes alegries i de tantes tristors, per Loulogios (bones descerebrades persones) i per fills de puta.

Uns fills de sa mare que volen fer de la nostre sang verda més i més bitllets per augmentar les herències dels seus fills i filles de papà. Que vols un Mercedes Classe els meus Sants Pebrots passats per aigua beneïda, amb tots els respectes. Doncs té i gaudeix-lo. Que vols un viatge al Qatar per entrenar un equip de handbol. Doncs té i entrena de gust.

La confusió, la sensació de que t’han donat gat per llebre es converteix en ràbia quan apareixen els de la sang verda per salvar-te el cul: els de PAH. Els que tenen la clau per ajudar-te entendre el que estan fent amb tu els vampirs del s.XXI. No pensava mai, que aquests arribarien en el lloc del meu origen: Flaçà. Però finalment, veig que han arribat i això m’ha sabut molt de greu per l’Abdouile i la seva família.

Volem un aturador per aquestes aberracions i el volem ja! Capitalistes de merda, de merda esperança!

Bankia, el verd no és el vostre color. Feu com el Santander que són més transparents en aquest sentit.

Aquí us deixo un cançó-gag del gran José Mota sobre la hipoteca i la seves conseqüències:


Deixa un comentari

Glòria Incerta

Ja fa quasi set dies que va ser Setmana Santa, Jesucrist va ressuscitar en forma espiritual, però la  Corona borbònica continuà

Sant Jordi ha matat el drac, un drac que ens crema tot allò que toca. Un rei Mides a l’inrevés.

Una Infanta a les portes d’unes possibles masmorres, un príncep demanant caritat i justícia en un joc de paraules, un Rei assegut en un despatx jugant a Hundir la flota. Això és monarquia? Això sembla una capsa de Juegos Reunidos Geyper, home!

Montblanc ja ha donat el primer pas. Ha començat a forjar una nova llegenda, ha començat un doble atzucac, un camí sense sortida i sense entrada. Un inici de molts que vindran: Girona, Cervera i Balaguer. Montblanc, finalment ha fet un gran honor al seu nom, aprovant per majoria tirar endavant el procés de retirada del títol de duc de Montblanc al príncep Felip. Girona ho decidirà dilluns per retirar el seu títol de príncep de Girona.

La partida  d’escacs avança a contrarrellotge. El cavallers de la República retornen amb les espases làser per acabar amb el costat fosc.

Comença una nova era plena d’esperança, si la construïm entre tots; és clar. Segadors ara és hora d’estar alerta, amb la ment freda i sense pietat per davant d’aquells que ens roben de més. L’assassinat seria una opció, però com som persones civilitzades ho desestimaríem.

Com deien Brams, el què realment m’acollona, el que em té aclaparat, és que sigui la corona l’únic que brilla al teu cap.

 

 

Tornem a la càrrega ( La Sardina Zombie. El carnaval mai s’acaba)

Deixa un comentari

Des de que el meu blog ha estat inactiu han passat molts fets rellevants.  Fets que han fet bullir molts caps i en els quals han regnat la mediocritat, la repugnància i fins i tot el vòmit. D’altres han generat grans sketchs i històries típiques de les pel·lícules de Leslie Nielsen o del gran Charles Chaplin.

Hem tingut a un Partit Popular  interpretant la tornada del “hit” Rehab d’Amy Winehouse. Un Partit Popular amb pudor a resclosit i invident davant la situació actual, actuant com un Darth Vader amb la seva força invisible utilitzant les mans pròpies de la societat espanyola, políticament parlant,  per autoasfixiar-se. Mentre visiten cada dia el restaurant Bar Cenas Premium, degustant suculents plats com Sobre asada con  gaviotas Pato a lo Mato. Muerto el pato, muerta la rabia y sin passaporte a la montaña.

D’altra banda, també hem tingut a Girona, la meva provincía. A Barcelona, la destinació de molts estudiants,  treballadors matiners, municipis o de moltes ciutats que s’estan quedant pel camí. Un nou trajecte AVE, GIRONA-MADRID, estrenat a principis de gener afectant a tots aquests col·lectius.

Un trajecte maleït per centenars d’usuaris del camí Portbou-Girona-Barcelona. Gent que cada matí ha de patir un encongiment de les seves extremitats i una liposucció a causa de la falta de vagons. Uns vagons amb efecte bressol de fusta corcada, sense parar de fer nyigo-nyigo i semblants als de l’Alemanya Nazi, els quals tranportaven amuntegats als pobre jueus directes a l’extermini. De debó volem fer el camí cap a Itaca, sense tenir un transport digne que va de poble de poble.

Ara sí, ara sí que no hem puc morir tranquil, perquè des del campanar més alt, no és veu el campanar veí. Gràcies Renfe per allargar distàncies.

Gràcies polític per fer-nos invisibles!

mqdefault


Deixa un comentari

o-CUP-em el Parlament amb un veritable discurs.

Ens trobem en un moment de festivitat política. Les portes de la mentida feta veritat comencen a tancar-se i les urnes a obrir-se de cames com a obssesses sexuals.

És divendres 23 de novembre del 2012 i els partits polítics  catalans de primera línia acaben els seus actes finals de campanya  molt segurs de treure un bon resultat, sense mostrar cap expressió de patiment envers a la població catalana. Bé, no tots, com diria Goscinny: un “petit poblat” encara és resisteix en creure l’acció d’enganyar a la gent per aconseguir vots. Aquest “poblat” és la CUP o ICV, però vaja la CUP és més creïble. Perquè no veureu mai un discurs més ple ràbia i emoció  com el que va fer Anna Carabús,sinó m’equivoco en l’acte final de la CUP Girona a La Bisbal D’Empordà. Un discurs que fa tocar de peus a terra, que vé d’una persona que reflexa fidelment els efectes de les retallades, dels enganys provocats per aconseguir més i més augments ecónomics i enfortir les relacions politico-empresarials. Un discurs procedent d’una noia de peu, una noia que toca terra de conreu que atrau a la llàgrima fàcil.

També cal agraïr a Jaïr Dominguez i Oleguer Presas per acompanyar-nos en el camí de la destrucció dels llaços amb Espanya. A Dominguez li dono les gràcies per descàrregar la seva ironia contra el Rei i a Presas per dir la veritat sense embuts.

És l'hora del poble!

És l’hora del poble!

Aquell dia va ser realment en que tots vam confiar realment en que el somni d’uns Països Catalans lliures i justos, pot ser una realitat i aquest  “pot ser” es va poder confirmar el dia 26 de novembre amb l’entrada al Parlament de Catalunya amb 3 diputats de la CUP de la llista per Barcelona. Tot i no aconseguir diputats per cap altra candidatura del País.

Ara deixem que Mas-Junqueras  comencin obrint pas , per pendre-li després nosaltres la poltrona.

http://www.labisbal.tv/noticies/426-eleccions-parlament-de-catalunya-2012-imatges-de-lacte-de-la-cup-a-la-bisbal