Pebrots Escalivats

Aquest és un bloc en el qual es comentarà l'actualitat del meu voltant, del meu municipi: Corçà, de la meva provincia: Girona, del vostre país: Catalunya.


Deixa un comentari

La Nit Jove la nova discoteca

Avui no dedicaré al blog a l’actualitat. Avui serà diferent.

Penseu en la primera vegada que vareu sortir de festa, els que vau néixer  entre el 1987-1990. Quan encara no existia aquesta plataforma de comunicació anomenada Internet.  Quan encara es conservava l’estil dels vuitanta, quan encara es feia vida de carrer, i els nens volien jugar a futbol, quan els nens miraven pelis de Jackie Chan i els pares et donaven hòstia fina. Quan les camisetes d’estiu eren blanques i les regalaven amb qualsevol producte que compressis al supermercat i quan encara hi havia premis als pals de gelats.

El 2000 va ser el començament d’un final,van ser quan volien rebentar-ho tot, treure tot allò i enigmàtic del mercat: els peta-zetas, els cassettes, el VHS, el CineExin.

S’acabava tot allò bo dels 80, el tabac dels llocs com les discoteques, els ionkis que t’esperaven a l’entrada per demanar-te material, les discoteques mítiques com, la X-QUÉ de Palafrugell, la Sala del Zel de Girona.

Desapareixien  els envelats dels  pobles  convertint les festes majors en refugis per veterans de guerres mundials, perdent tot el glamour que pot tenir un poble, perdent la roba de mudar-se pel gran ball final.  Convertint els punks en comercials i  les orquestres de poble  en la nova música contracultural. Originant el principi i el niu dels iaioflautes.

Les famílies començaven a separar-se, i els moments familiars per festa major es reduïen al gran àpat. Tot això gràcies a la Nit Jove, un acte de llibertat juvenil, sense la mirada atent dels pares sobre el cap dels seus fills. La Nit jove era la nova discoteca utilitzada per refregar-te contra aquella noia que t’agrada tant i on les camisetes  sense mànigues començaven a volar màgicament. Ja no havies de fugir lluny del teu poble, per passar-te de voltes, la gent jove podia començar-se amorrar més a la barra, i l’anomenat botellón, era més habitual als voltants on realitzaven els concerts.

La vulgaritat del amor començava a fluir, sobretot en el vestir, de  vestit a camiseta, de pantalons de fil a pantalons de texà.

Començava la nova era hippie. Començava la nova evolució de la tecnologia.


Deixa un comentari

El poble de les mascotes.

Els pobles han estat mandats per tirans, han estat mandats per llegendes fantasmagòriques, per epidèmies en l’Edat Mitjana, però mai per mascotes.

Amb això no vull dir, que els carrers estiguin a rebentar de tifes de gos, d’ovella, de canari o de homeless en un estat lamentable, amb l’ampolla de J&B al costat,no! Vull dir, que el dia 1 de juny de 2014 a Corçà es va celebrar el Fimac, (no confondre, amb el Fimag de Torroella de Montgrí), la Fira de Mascotes i Animals de Companyia.Un recull de gossos petaners, gossos de Pedrables, petits cavalls per plaer de les criatures humanes o cadells d’anunci.

En definitiva, una petita metròpoli  dominada per mamífers de quatre potes que omplien els carrers de colors terrossos, negres, i colors que el mediterrani es pot permetre. També hi havia mamífers de dues rodes, al costat de femenina companyia prenent el seus milkshake de llet pura, i que es quedaven embadalits davant la fauna que els envoltava. Hi havia de tot, gossos exhibicionistes, com si fossin protagonistes d’una sèrie policíaca, ocells…bé un au rapinyaire que intentava emular un gag de Charlot, o del pallaso de torn d’un circ.

Un ambient que regnava dins els estrets carrers empedrats, de la zona antiga de Corçà. Tant antiga com els oficis que acompanyaven tan alegre i esperpèntica vetllada, oficis que han acompanyat sempre la prostitució i el món de sexe en general: el carnisser amb les seves botifarres, fuets, cansalada, o el flequer amb les seves baguettes, pans de pagès, coques, ensaïmades i altres creacions fetes a mà.

Oficis que ens poden portar a l’escena mítica de la pel·lícula Ghost, quan Demi Moore i Patrick Swyaze es posen a fer un gerro amb un torn. Un objecte que es crea a partir de l’acció, de moldejar el fang. Però perquè no provar aquesta situació, tant fàntàsticament  porca, fent un pa de pagès, per exemple o fent una carn picada amb la picadora manual. Qui no ho ha pensat de provar-ho alguna vegada?

Bé, i dit això, anem concluint aquesta visita tant salvatge.

Si veieu mai en Bob Esponja, que us diu: Si mengeu una pinya, anireu sota el mar. Tranquils són els fills dels Manel, fent una broma de molt mal gust, sinó és això,és que us han fotut un fuet pel cul.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Deixa un comentari

Crònica d’una nit d’hivern per una patata calenta.

Arribo amb el meu cotxe gris platejat, a la vora del Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà. En principi, quan estic a punt d’arribar a la sala, hem fa pensar que serem quatre gats, però a mesura que m’hi apropo veig una gran fila índia d’individus, desitjosos d’escoltar, i veure alguna cosa gran.

Quan hem trobava enmig de la fila, ja estava expectant, com un nen petit quan mira els micos del zoo. Primer mirava, la grandària de la sala, després començava a mirar si havia algú conegut.

Finalment, vaig asseure’m a les primeres files quan faltaven pocs minuts perquè comencés el camí cap a una delicatessen en forma de paraula.

Comença l’espectacle. A l’escenari puja un home calb amb un cert nerviosisme, igual que, el portuguès Pepe, però light. molt i molt light. Amb cara d’il·lusió, anuncia els apartats de l’acte, que tocaran els taulons de fusta de l’escenari. A continuació, comencen entrant els primers participants: La Perdiu Spencer, amb una tranquil·litat  endormiscada, característica d’aquest grup musical d’arrels bisbalenques.

Davant meu, s’obrí un ventall de músiques mèditerranies amb algun punt de The Beach Boys, i una veu fina inintel·ligible, buida i sense missatge, però gràcies a la música, semblava crear una història plena de sensibilitat. Entre cançó i cançó, el noi que portava el pes de la veu del grup, intentava dir alguna cosa, sobre la peça que anirien a tocar. Tothom quedava indeferent. Només van entendre, que interpretarien, un poema del activista de la paraula valenciana, Vicent Andrés Estellés.

Un cop acabat l’actuació d’aquest humil grup bisbalenc tret d’un llibre de Dan Brown, és a dir, amb codis difícils de desxifrar, sinó tens una bona acùstica.Tornà a aparèixer damunt l’escenari, l’home nerviós del principi de tot d’aquest text. Un home que converteix els seus nervis, en valentía, força, i emoció davant d’unes paraules dites per diverses personalitats polítiques d’un caire,  que semblen ser poc il·lògiques, i difícils d’entendre per el seu pensament.

Al cap d’una d’estona llarga, comença a no agradar massa als assistents, la seva llarga duració de les paraules, i comencem a increpar-lo, amb crits de: “Fora, fora! Plega ja! ” o, permeteu-me una petita llicència: Fot el camp d’aquí!. L’home va donar pas a la persona més esperada d’aquell acte, la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, la filosofa del futur canvi immediat del triangle català: Carme Forcadell

La seva entrada va excitar el públic de tal manera, que  fins i tot, un va voler fer l’onada, i no va poder, perquè el del costat ràpidament es va posar aplaudir. Tota la resta va començar a fer el mateix,  i tothom es va posar dempeus.

Forcadell, inicià el seu discurs sobiranista, i a favor del dret a decidir. Va parlar clar, i amb un llenguatge entenedor per  a tothom, sense fer frases fetes,  i sense donar a pas qualsevol altra interpretació. Va donar  l’opinió sobre la pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014, afina a les declaracions d’Oriol Junqueras durant el dia de la presentació de la pregunta concreta.
Va anomenar totes les frases que he sentit sobre el tema de la consulta catalana en les  nombroses tertúlies televisives, conferències , entre altres actes de paraula: el caràcter dels catalans, que si el Rajoy diu això o fa allò altre, etc…

 En definitiva, un parlament amb un sol objectiu: reforçar els nostres pensaments independentistes, i adreçar els indecisos a un sol camí.

Després de Carme Forcadell, entraren en acció els grallers dels Geganters de La Bisbal, per cantar l’himne nacional català “Els Segadors”, un altre cop dempeus, aquesta vegada amb la mà al cor.Tothom cantant,  i alguns fent-ho veure, amb cara de no saber-se’l tot. Un cop acabat, van pujar els escalons, quatre representants de les Assembles Territorials  de l’ANC, més properes de La Bisbal, i alguna persona més que  no recordo.

Entregant-li un parell de presents a la Carme: un quadre inspirat en el conflicte del 1714, i un producte típic bisbalenc: una peça de ceràmica.

Un quadre per emmarcar-nos a tots. Un quadre per governar-nos a tots.

Un quadre perquè ens entengui tot el món i ens tanqui dins la llibertat.

894858_10151766875102352_589703250_o


Deixa un comentari

Sempre se’n van els millors

Sempre se’n van els millors! Frase que a les pel·lícules sempre és diu quan algú mor ferit per una bala, dins d’una confrontació entre nacions. Quasi sempre, personatges folrats de pasta, quasi sempre gent d’etiqueta, amb falta d’humilitat,i amb avarícia de poder.La seva defunció en la ficció és una alegria, en la realitat es produeix una llàstima per tenir una vida millor.

El màxim poder valencià ha enfonsat el màxim poder públic, com era Canal 9, un canal enfonsat des dels anys noranta, per voler tirar endavant un programa com Tómbola. Una tómbola, que ha posat en joc la vida laboral d’unes 1.600 persones

Sempre se’n van els que intenten ser millors.

canal_nou_logo_1989


Deixa un comentari

Mónoleg a la Festa Major de la Bisbal 2013

Els Pebrots retornen després d’uns llargs mesos d’absència.

Tot ha arrencat de nou, i l’activitat es nota per totes les partícules d’aquest món.  Ja a l’estiu, les festes majors d’estiu es  van convertir en petits akelarres per assajar la capacitat d’organització que tenim les persones davant les adversitats.

La Bisbal d’Empordà, per exemple, encenia a l’agost els focs artificials de la seva ciutat, per construir el que seria la futura Via Catalana del 11 de setembre del 2013. Per construir futurs col·laboradors de la PAH, futurs emprenadors, futurs grups de treball que aconsegueixin derrotar els governs que ens posen pals a les rodes.

El correfoc de la Bisbal és un element per crear temor entre els visitants, i alguns vilatants despistats, Els Dracs de la Bisbal  i el seu Drac, van acorralant a la gent amb la seves espurnes fins a col·locar-los en un  punt comú. No sé, la xicota de Barcelona  que s’arramba  com una paparra al seu xicot de la vil·la, la dona cridanera que s’agafa fort al seu marit, el nen ploraner de 5 anys  que s’agafa a les faldilles de la seva mare. Tots atrapats en un  carreró sense sortida, tots aglomerats en un mateix pensament, Tots lluitant per no cremar-se, els més atrevits per cremar-se.

El foc és un bona eina de germanor, el foc és la base de l’infern, una de les bases del terror.

Quan el foc et crema, la multitud s’organitza.

Quan l’aigua apaga el foc, la multitud assoleix l’èxit.

Ara, no us foteu a cremar cases, ni res per l’estil, cremeu gaudint del foc, i amb precaució. Festa i tradicció.

 

Així que davant la por que ens volen imposar, acció, no ens podem quedar de braços plegats.


Deixa un comentari

Mort i desallotjat: Mercedes Classe els meus Sants Collons en Aigua Beneïda

La mort és com Hisenda, sempre està al darrere trepitjant-nos els talons.

La mort no és el final de la vida, és un crèdit que ens va donar el banc i que no hem pogut retornar. La vida és un crèdit que hem d’anar pagant de mica en mica. L’hem de pagar amb esforç i treball, amb els errors i les nostres desgràcies, amb els fets i paraules, amb diners. Oh! Maleïts diners! Causants de tantes alegries i de tantes tristors, per Loulogios (bones descerebrades persones) i per fills de puta.

Uns fills de sa mare que volen fer de la nostre sang verda més i més bitllets per augmentar les herències dels seus fills i filles de papà. Que vols un Mercedes Classe els meus Sants Pebrots passats per aigua beneïda, amb tots els respectes. Doncs té i gaudeix-lo. Que vols un viatge al Qatar per entrenar un equip de handbol. Doncs té i entrena de gust.

La confusió, la sensació de que t’han donat gat per llebre es converteix en ràbia quan apareixen els de la sang verda per salvar-te el cul: els de PAH. Els que tenen la clau per ajudar-te entendre el que estan fent amb tu els vampirs del s.XXI. No pensava mai, que aquests arribarien en el lloc del meu origen: Flaçà. Però finalment, veig que han arribat i això m’ha sabut molt de greu per l’Abdouile i la seva família.

Volem un aturador per aquestes aberracions i el volem ja! Capitalistes de merda, de merda esperança!

Bankia, el verd no és el vostre color. Feu com el Santander que són més transparents en aquest sentit.

Aquí us deixo un cançó-gag del gran José Mota sobre la hipoteca i la seves conseqüències:


Deixa un comentari

Glòria Incerta

Ja fa quasi set dies que va ser Setmana Santa, Jesucrist va ressuscitar en forma espiritual, però la  Corona borbònica continuà

Sant Jordi ha matat el drac, un drac que ens crema tot allò que toca. Un rei Mides a l’inrevés.

Una Infanta a les portes d’unes possibles masmorres, un príncep demanant caritat i justícia en un joc de paraules, un Rei assegut en un despatx jugant a Hundir la flota. Això és monarquia? Això sembla una capsa de Juegos Reunidos Geyper, home!

Montblanc ja ha donat el primer pas. Ha començat a forjar una nova llegenda, ha començat un doble atzucac, un camí sense sortida i sense entrada. Un inici de molts que vindran: Girona, Cervera i Balaguer. Montblanc, finalment ha fet un gran honor al seu nom, aprovant per majoria tirar endavant el procés de retirada del títol de duc de Montblanc al príncep Felip. Girona ho decidirà dilluns per retirar el seu títol de príncep de Girona.

La partida  d’escacs avança a contrarrellotge. El cavallers de la República retornen amb les espases làser per acabar amb el costat fosc.

Comença una nova era plena d’esperança, si la construïm entre tots; és clar. Segadors ara és hora d’estar alerta, amb la ment freda i sense pietat per davant d’aquells que ens roben de més. L’assassinat seria una opció, però com som persones civilitzades ho desestimaríem.

Com deien Brams, el què realment m’acollona, el que em té aclaparat, és que sigui la corona l’únic que brilla al teu cap.

 

 


Deixa un comentari

Or pur a Or deL “TOT A CENT”

Jornada 37, 20 de maig del 2008, Pavelló Municipal d’Esports de Badalona. Dos quarts de nou del vespre. Fi de cicle  de Hermel i Roncero versió real.

Un estel·lar DKV JOVENTUT juga contra un terminal, no esportivament parlant, Akasvayu Girona.  Guanyant 86 a 75.  El bàsquet gironí realitza el seu últim partit a la Lliga dels Somnis, la lliga ACB, la lliga dels homes extràordinaris , la lliga dels doctorats. La lliga de Marc Gasol, de la “Bomba” Navarro, la lliga d’Epi o Roberto Dueñas.   La lliga de la gent que respondran : pues a mí me daban los cuatro. A la pregunta: i a ti cuantos te daban? 

ACB, unes inicials que van formar part de l”història del  bàsquet gironí durant dues decàdes. Unes lletres que van portar a l’antic Akasvayu Girona al guardó de  l‘Eurolliga la temporada 2006- 2007. Un premi que perdura, segurament, en els records dels afeccionats vermells-i-blancs i que ara es troba en una èspecie de cova d’Alí Baba, juntament amb altres reliquíes del basquèt de primer nivell. Un amagatall del segle XXI amb síndrome Sergio Ramos, és a dir, no sap si la contrasenya és bàsquet o baloncesto. Perquè no es pot entendre com tot allò aconseguit per jugadors de tant alt prestigi, hagi quedat atrapat en aquest lloc obscur, propietat d’un botiga de venda d’articles de segona mà.

Si no es recuperen aviat aquests èxits, qualsevol individu del futur pensarà que són les típiques peçes de llauna que pots trobar en qualsevol “Tot a 1 eulo“.  Per això li dic Josep Pujols, ex-capità del Valvi Girona, lluita amb ganes per preservar la història d’un equip de cinque stelle i que el fracàs no sigui l’únic rei de les vitrines.

L’última paraula:

Tota persona ha de ser recordada pels seus èxits i pels seus fracassos, perquè si només s’ens recorda pels fracassos voldrà dir que no haurem lluitat per aconseguir els nostres somnis. Si només som recordats pels nostres èxits ens faran servir d’exemple pels que vindràn, creant un èxercit de ni-nis que creuran que no hem fet res per aconseguir-los. Els fracassos i els èxits han de conviure eternament.

Tornem a la càrrega ( La Sardina Zombie. El carnaval mai s’acaba)

Deixa un comentari

Des de que el meu blog ha estat inactiu han passat molts fets rellevants.  Fets que han fet bullir molts caps i en els quals han regnat la mediocritat, la repugnància i fins i tot el vòmit. D’altres han generat grans sketchs i històries típiques de les pel·lícules de Leslie Nielsen o del gran Charles Chaplin.

Hem tingut a un Partit Popular  interpretant la tornada del “hit” Rehab d’Amy Winehouse. Un Partit Popular amb pudor a resclosit i invident davant la situació actual, actuant com un Darth Vader amb la seva força invisible utilitzant les mans pròpies de la societat espanyola, políticament parlant,  per autoasfixiar-se. Mentre visiten cada dia el restaurant Bar Cenas Premium, degustant suculents plats com Sobre asada con  gaviotas Pato a lo Mato. Muerto el pato, muerta la rabia y sin passaporte a la montaña.

D’altra banda, també hem tingut a Girona, la meva provincía. A Barcelona, la destinació de molts estudiants,  treballadors matiners, municipis o de moltes ciutats que s’estan quedant pel camí. Un nou trajecte AVE, GIRONA-MADRID, estrenat a principis de gener afectant a tots aquests col·lectius.

Un trajecte maleït per centenars d’usuaris del camí Portbou-Girona-Barcelona. Gent que cada matí ha de patir un encongiment de les seves extremitats i una liposucció a causa de la falta de vagons. Uns vagons amb efecte bressol de fusta corcada, sense parar de fer nyigo-nyigo i semblants als de l’Alemanya Nazi, els quals tranportaven amuntegats als pobre jueus directes a l’extermini. De debó volem fer el camí cap a Itaca, sense tenir un transport digne que va de poble de poble.

Ara sí, ara sí que no hem puc morir tranquil, perquè des del campanar més alt, no és veu el campanar veí. Gràcies Renfe per allargar distàncies.

Gràcies polític per fer-nos invisibles!

mqdefault


Deixa un comentari

Somriure immortal

Setmana de dol en el cor de molts bisbalencs i bisbalenques i de molts empordanesos, tal de l’Alt com del Baix. Dol en aquelles persones que assumeixen el paper de pare i mare dia rera dia, nit rera nit. Unes pares que protegeixen els seus descendents com un cofre protegeix els diners,però en aquest cas el que guarda és vida. Un objecte amb cor, amb vista, amb oida, tacte i gust i que sovint tenim oblidat fins que es desencadena la tràgedia.

Aquest text no és per donar un homenatge a un petit gran lluitador, perquè un homenatge en vida és sempre un fet per desitjar la mort al ser humà.
Perquè un dijous, dia del tro, 27 de desembre no va “morir” en Marc Huertas de 3 anys a causa del càncer, sinó que és va “reencarnar” en els diversos nens del món que  pateixen la greu malaltia .Tot i estar el seu cos en una petita capseta, la seva ànima volta lliure per les cèl · lules dels més petits, volta pel cos d’en Richi de Palamós compartint la seva força i el seu somriure.
D’aquesta manera l’error que va cometre el Diari de Girona ahir dia 29,amb aquesta frase “Lamentablement, el nen va poder vèncer la malaltia”,com diria el cantant argentí Coti, ” Nada de esto fue un error”. El que va ser un error és colocar-hi ” lamentablement” al principi.

Per tant, la campanya  “Un Somriure per en Marc”  és un eslògan incorrecte. L’eslogàn o el titol que correspon al moviment és “Un Somriure d’en Marc”, un gest que ens transmet a travès de la infantesa. Un gest que es troba dins d’un calaix amb una etiqueta que hi diu felicitat que reparteix a la gent que li  falta.

En un conclusió:  No hi ha batalla perduda, sinó hi ha enemic mort.